Fem riure.
Fem futur.

Més informació sobre el projecte

L’estiu de 1999 el logista d’un equip de Pallassos Sense Fronteres es trobava a Tirana, Albània, demanant a un oficial de les Nacions Unides que permetés pujar en helicòpter a un equip d’artistes per entrar a Kosovo des de Kukes. L’oficial li va preguntar a quina organització pertanyien. Ell va respondre que a Pallassos Sense Fronteres. L’oficial era un home alt i corpulent. La seva cara rodona amb bigoti va començar a envermellir i va cridar com un boig: “Allà dalt ja hi ha prou circ! Ahir va morir gent de Nacions Unides en un vol i tu vens a fotre’t de nosaltres? Però tu què t’has pensat?” Li va costar tranquil·litzar-lo i demanar-li que li concedís un minut per poder explicar qui eren els Pallassos Sense Fronteres i què feien per ajudar als nens i nenes que havien patit conflictes bèl·lics. Finalment l’equip va poder volar cap a Kosovo.

L’ajut humanitari en favor de les persones refugiades o desplaçades per qualsevol motiu, durant molts anys ha estat considerat com quelcom fonamentat en bases materials; mantes, sostre, menjar, medicaments… Va ser a partir de la guerra de l’ex-Iugoslàvia quan es va començar a comprendre com d’important era donar suport emocional i psicològic a la gent que ha patit situacions traumàtiques, però el procés ha estat lent degut a la manca d’expertesa en un camp tan desconegut. Mentre això ha anat evolucionant el dubte envers la utilitat de que els nens i nenes refugiats gaudeixin d’estones de felicitat ha estat un fenomen constant.

Els Pallassos Sense Fronteres ho van tenir clar des del primer dia que van trepitjar un camp de refugiats i van veure com el públic recuperava l’alegria de viure després dels espectacles, però el món en el que vivim necessita nodrir-se d’estadístiques i teories científiques demostratives per evidenciar el que d’alguna forma ja és evident en l’experiència de molta gent. Ara ens trobem en el segon moment més important de la història de Pallassos Sense Fronteres. Ha calgut esperar 25 anys per a tenir les evidències del que consideràvem evident; Riure fa futur!

Fa aproximadament un any i mig Pallassos Sense Fronteres i la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB) de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) vam decidir ajuntar esforços per avaluar l’impacte de les accions dels pallassos i pallasses en favor dels nens i nenes refugiats de Síria. Al mateix temps ambdues parts van dissenyar un projecte comú a la Vall de la Bekaa, a les escoles d’aquesta zona molt propera a la frontera amb Síria i que acull i escolaritza infants refugiats sirians en el torn de tarda.

Els resultats d’aquesta investigació posen de manifest que les actuacions de Pallassos Sense Fronteres tenen un efecte mesurable sobre l’estat emocional, la simptomatologia depressiva i relacionada amb l’estrès posttraumàtic, i la conflictivitat conductual dels nens i nenes. Els infants i adolescents no només són la part més vulnerable de la població que està exposada a la guerra, a les crisis o als desastres naturals, sinó que també representen el futur del seu país després d’aquest tipus d’esdeveniments traumàtics. Així doncs, és molt important invertir en la seva recuperació després de la crisi, no només per alleujar el seu sofriment, sinó per crear la condició emocional per que puguin aprendre i reconstruir el seu futur.

La Fundació Nous Cims ha fet possible aquesta primera embranzida. Un dels objectius més imminents que se’ns plantegen és fer créixer aquest projecte al Líban ampliant el nombre d’escoles per tal d’arribar a més infants. A partir d’aquí, desitjaríem que aquest format es pogués consolidar i fos aplicable a més països del món, on també han patit un trauma a causa de les guerres, conflictes o desastres naturals. L’esforç que l’organització farà a partir d’ara serà immens, no en tingueu cap dubte, però en solitari tot costa més, per això donem la benvinguda a tothom que vulgui sumar-se en aquest meravellós projecte. Tu els pots fer riure i pots fer futur!